Sopa de pedres

Mentre un grup ja retirat com Sopa de Cabra es capfica en fer una trilogia seguida de concerts al Palau Sant Jordi el proper mes de setembre, potser per autoconfirmar-se que encara valen la pena, els Manel, els humils Manel, conquereixen la capital. Bé, matiso. Sopa de Cabra potser sí que, amb èxit, ha conquerit la capital catalana, força lògic si es té en compte que és un dels grups per excel·lència de l'anomenat rock (en) català i que fa onze anys que estan retirats. Però, d'altra banda, els Manel han arribat al cel via Madrid, la capital de l'Estat espanyol. Espectacular, sobretot tenint en compte el seu èxit com a cap de vendes.

El quartet barceloní, que va actuar al Teatro Lara davant unes 500 persones, confirma -molts ho han anat avisant- que la relació Catalunya-Espanya no és tal i com molts la volen vendre. És cert que potser hi ha més crispació que mai, amb les consultes sobiranistes, les retallades a l'Estatut, i ara el nou capítol del fons de competitivitat. Fins i tot hi ha qui, dels quatre enfrontaments entre el Reial(¿íssim?) Madrid i el Barça(lona), hi ha volgut veure un póquer d'enfrontaments entre espanyols i catalans. Ai las! No nego l'evidència, és obvi que hi ha tensió i cada cop el debat independentista apareix ja no com un tema debú tant en teles com en diaris i converses de cafè, sinó com tot un clàssic a parlar. Cert.

Però cal mirar els esdeveniments amb perspectiva. Una cosa és que hi hagi un diàleg de conflicte en la relació entre aquests dos països -parlo d'Espanya i de Catalunya, per si no quedava clar- o d'un país i un semipaís -segons alguns-, però això no vol dir pas que no hi hagi peu a la normalitat i al respecte. Els Manel fan les espanyes i eixamplen el seu èxit ja consolidat al seu país -Catalunya-, els surt bé. Els Sopa fan el seu triplet particular a la capital catalana -tot i que, recordem-ho, van ser durament criticats quan en el seu moment cantaven en castellà-, i també ho han fet amb èxit. Els ingredients funcionen. A Madrid s'escolten els Manel, i no des de la visió de ser Los Manolos catalans, no. Són els Manel, tal com raja. I ho respecten i ho gaudeixen. Els Sopa gairebé són lapidats per cantar en castellà, no fa tants anys. Alguna cosa està canviant.

Tinguem, doncs, una mica de seny. Deixem que en Gerard Quintana i companyia cantin com vulguin, en l'idioma que vulguin, on vulguin i els dies que vulguin. Així, quan aplaudim que els Manel actuin a la capital d'aquell territori que cau més-enllà-de-l'Ebre, no ens exposarem de manera tan evident a caure en l'hipocresia. No tirem pedres sobre la nostra pròpia teulada, si us plau. Que si no, en cas que els Manel es retirin -d'aquí molt, espero!- i, onze anys després, decideixin fer el seu triplet nostàlgic al Palau Sant Jordi, a l'estil Sopa, en comptes de flors (i sostenidors) els llençarem pedres. Tan de bo mai hagi de passar una cosa així. Si no, en comptes de mala relació entre Catalunya i Espanya veurem els nostres propis problemes, les nostres pròpies cagades, fins a la sopa. Una sopa de pedres, és clar.

Pedregades

Avui és el Dia Mundial d'Internet. És una jornada ben especial. La xarxa està col·lapsada. Cada pàgina -totes, sense excepció- envia regals d'aniversari adjunts a una altra pàgina, i totes les adreces electròniques s'alegren de la bona salut internauta i es feliciten amb piulades, brunzits, icones que fan ganyotes. Aquest 17 de maig les arroves són les dones més felices, els diaris digitals viuen en un profunt orgasme al llarg de la jornada i la triple-doble-ve-baixa plora d'emoció. Internet està d'enhorabona!!

Entre aquest clima (o clímax) d'eufòria virtual, hi ha persones que es resisteixen a aquestes celebracions. De fet, no és ben bé així, perquè viuen alienes -com a autèntics àliens, mai més ben dit- a tot el que representa el món de l'hàc-té-té-pé. Les persones grans, i no tan grans, no saben que avui és el Dia Mundial d'Internet, ni que les arroves es passegen cofoies pel carrer. No. A aquesta gent no els interessa. Alguns piquen pedra encara amb la màquina d'escriure i aquell típex cutre, d'altres en tenen prou sortint pel balcó i fer quatre crits per a avisar de l'hora de sopar.

Internet celebra la seva diada també amb premis. Eduard Punset recull el Premi d'Internet 2011 en homenatge a la seva trajectòria professional i la seva contribució a la difució de la ciència i la tecnologia. Potser aquest esdeveniment és un enllaç (un link, més aviat) entre el món d'Internet i aquestes tribus minoritàries que viuen fora de la llei internauta. Punset, de 75 anys, segurament va trigar en integrar-se en l'imperi de la web. I ara rep un premi de la mà del senyor mouse. Qui sap si gent com Punset, i altres personalitats de la tercera edat, tenen reconeixements pel seu ús de la tecnologia es pot engrandir, encara més, la democràcia d'Internet.

Aquesta és una primera pedreta, però calen encara molts rocs per a què aquesta eina arribi a totes les llars i faci més senzilla la vida d'aquesta gent que viu desinternetitzada. Cal que caigui, a partir d'ara, una bona pedregada. Però aquest és un primer pas.

Per molts anys, xarxa, i que passis una bon di@.

Empedrat

Per dinar, empedrat. Els cinc candidats a l'alcaldia de Barcelona han fet aquest dilluns al migdia un debat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L'acte ha acabat a primera hora de la tarda, amb els periodistes -i els polítics, suposo- ben afamats. Els assistents es preguntaven què tindrien per dinar. Els qui cobrien l'acte i venien de les ràdios, generalment, duien entrepà -tot un clàssic- i es resignaven tot maleïnt que el pa era de feia dos dies i d'entre n'hi havia ben poc. En fi... una llauna. Els de premsa havien optat pel tàper -tot cofois, ells- i carregaven el portàtil amb aquella capsa negra estrambòtica. Els de tele, com uns senyors, decidien mentre sortien del CCCB si aquest cop tocava xino o italià.

I jo em pregunto... algú havia estat atent al què havien dit Hereu, Trias, Gomà, Portabella i Fernández Díaz? Bé, potser sí, però... jo creia que, un cop la noti està enviada, l'àudio netejat i el vídeo penjat, els periodistes, enamorats de la seva professió i malaltissos de l'actualitat i de l'instant comentarien, discutiriren, riurien, en definitiva, parlarien, sobre el debat. Doncs no. La política no arrossega les masses com ho fa el Barça. A tots els bars avui s'escoltava algú que deia: "Ahir plovien pebrots a l'Estadi!". A totes les cafeteries d'instituts es parlava que la Lady Gaga tenia el rècord de més seguidors al Twitter. Però de política, quasi ningú en parla. I això que estem en plena campanya electoral, i Barcelona, en comptes de tenir poder, com diu la cançó està que trina!

Això, senyores i senyors, és la desafecció política. Perquè el debat, certament, jo l'he trobat interessant, ja que ha tingut de tot. Humor, crítica constructiva -i destructiva-, tons xenòfobs, cromatismes independentistes, seriositat... tota la salsa de la política. M'esgarrifa, doncs, que els propis periodistes, els qui se suposa que estem més contaminats per l'actualitat, la notícia i la immediatesa, just en l'instant que creuem la porta de la sala on se celebra un debat com el d'aquest migdia, fem punt i a part al nostre teclat, stop a la pantalla, o tanquem l'objectiu de la càmera. Tirem la pedra, massa sovint, de col·laborar en què la societat vegi els polítics com a uns corruptes i mentiders, i després amaguem la mà, i discutim sobre on dinarem. Avui, de primer, empedrat.