Per dinar, empedrat. Els cinc candidats a l'alcaldia de Barcelona han fet aquest dilluns al migdia un debat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L'acte ha acabat a primera hora de la tarda, amb els periodistes -i els polítics, suposo- ben afamats. Els assistents es preguntaven què tindrien per dinar. Els qui cobrien l'acte i venien de les ràdios, generalment, duien entrepà -tot un clàssic- i es resignaven tot maleïnt que el pa era de feia dos dies i d'entre n'hi havia ben poc. En fi... una llauna. Els de premsa havien optat pel tàper -tot cofois, ells- i carregaven el portàtil amb aquella capsa negra estrambòtica. Els de tele, com uns senyors, decidien mentre sortien del CCCB si aquest cop tocava xino o italià.
I jo em pregunto... algú havia estat atent al què havien dit Hereu, Trias, Gomà, Portabella i Fernández Díaz? Bé, potser sí, però... jo creia que, un cop la noti està enviada, l'àudio netejat i el vídeo penjat, els periodistes, enamorats de la seva professió i malaltissos de l'actualitat i de l'instant comentarien, discutiriren, riurien, en definitiva, parlarien, sobre el debat. Doncs no. La política no arrossega les masses com ho fa el Barça. A tots els bars avui s'escoltava algú que deia: "Ahir plovien pebrots a l'Estadi!". A totes les cafeteries d'instituts es parlava que la Lady Gaga tenia el rècord de més seguidors al Twitter. Però de política, quasi ningú en parla. I això que estem en plena campanya electoral, i Barcelona, en comptes de tenir poder, com diu la cançó està que trina!
Això, senyores i senyors, és la desafecció política. Perquè el debat, certament, jo l'he trobat interessant, ja que ha tingut de tot. Humor, crítica constructiva -i destructiva-, tons xenòfobs, cromatismes independentistes, seriositat... tota la salsa de la política. M'esgarrifa, doncs, que els propis periodistes, els qui se suposa que estem més contaminats per l'actualitat, la notícia i la immediatesa, just en l'instant que creuem la porta de la sala on se celebra un debat com el d'aquest migdia, fem punt i a part al nostre teclat, stop a la pantalla, o tanquem l'objectiu de la càmera. Tirem la pedra, massa sovint, de col·laborar en què la societat vegi els polítics com a uns corruptes i mentiders, i després amaguem la mà, i discutim sobre on dinarem. Avui, de primer, empedrat.
I jo em pregunto... algú havia estat atent al què havien dit Hereu, Trias, Gomà, Portabella i Fernández Díaz? Bé, potser sí, però... jo creia que, un cop la noti està enviada, l'àudio netejat i el vídeo penjat, els periodistes, enamorats de la seva professió i malaltissos de l'actualitat i de l'instant comentarien, discutiriren, riurien, en definitiva, parlarien, sobre el debat. Doncs no. La política no arrossega les masses com ho fa el Barça. A tots els bars avui s'escoltava algú que deia: "Ahir plovien pebrots a l'Estadi!". A totes les cafeteries d'instituts es parlava que la Lady Gaga tenia el rècord de més seguidors al Twitter. Però de política, quasi ningú en parla. I això que estem en plena campanya electoral, i Barcelona, en comptes de tenir poder, com diu la cançó està que trina!
Això, senyores i senyors, és la desafecció política. Perquè el debat, certament, jo l'he trobat interessant, ja que ha tingut de tot. Humor, crítica constructiva -i destructiva-, tons xenòfobs, cromatismes independentistes, seriositat... tota la salsa de la política. M'esgarrifa, doncs, que els propis periodistes, els qui se suposa que estem més contaminats per l'actualitat, la notícia i la immediatesa, just en l'instant que creuem la porta de la sala on se celebra un debat com el d'aquest migdia, fem punt i a part al nostre teclat, stop a la pantalla, o tanquem l'objectiu de la càmera. Tirem la pedra, massa sovint, de col·laborar en què la societat vegi els polítics com a uns corruptes i mentiders, i després amaguem la mà, i discutim sobre on dinarem. Avui, de primer, empedrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada